Les contemporitzadores declaracions de Von der Leyen semblen haver enfurismat bona part de les institucions europees. La defensa d’un món anterior a Trump “fonamentat en regles” oposat a l’unilateralisme nord-americà recorda més el gènere de ficció que la historiografia. No cal anar massa lluny per conèixer l’abast de la hipocresia còsmica de la Unió Europea. La manera com van permetre la brutal repressió espanyola contra la minoria nacional catalana l’octubre del 2017 converteix els indignats funcionaris de Brussel·les en una versió barata del capità Renault en clausurar el cafè de Rick perquè s’hi jugava a la ruleta.
La legalitat internacional d’un món fonamentat en el respecte a les regles emana de la Carta de les Nacions Unides, on queda ben recollit el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estat. Contràriament als opinadors a qui els mitjans posen tots els micròfons, allò de 1945 no anava dels processos de descolonització, sinó que es fonamenta en la Societat de Nacions (l’ONU n’és el seu restyling) sorgida de la Primera Guerra Mundial. I va ser així perquè precisament es va entendre que un dels principals factors d’aquell conflicte que empenyé Europa a l’abisme van ser les tensions internes d’uns imperis que, en virtut dels principis democràtics, no tenien altre destí que el de la dissolució. Encara avui, la immensa majoria de conflictes internacionals tenen a veure amb això, la inexistència d’una llei de divorci entre nacions.
Parlar de “legislació internacional i un món basat en regles” pot ser un eficaç mètode propagandístic per acusar els Estats Units i Trump de les barrabassades recents. Una mica per posar contrast respecte a una “arcàdia post-1945”. La història és la que és, i la guerra freda no fou altra cosa que la concatenació de conflictes sagnats i operacions unilaterals trepitjant regles, legislacions i morals. L’operació Gladio, dels serveis secrets occidentals, implicava guerra bruta, falses banderes i terrorisme. Els cops d’estat patrocinats per la CIA a Amèrica Llatina o guerres del Vietnam o Algèria, o des de l’altra banda del mur, invasions com les d’Hongria o Txecoslovàquia eren accions també unilaterals on cada contendent mirava de protegir els seus interessos particulars al marge del que opinava la gent.
Després de la guerra freda, “la fi de la història” fukuyanenca que prometia una estabilitat pròspera a còpia d’economia de mercat i democràcia liberal va quedar ben lluny d’aquesta arcàdia moral promesa. Alemanya va tractar l’annexada RDA com una colònia; el neoliberalisme va trinxar milions de vides, fent recular la classe mitjana occidental, destruint bona part de l’estructura industrial, i amb l’oportunitat de la crisi financeroimmobiliària, devastar països sencers amb el pretext del deute. I en tot aquest període de declivi europeu a còpia de decisions pròpies, cal destacar la impotència voluntària davant l’escàndol dels papers de Panamà, on va quedar ben clar que, malgrat la certesa que els ultrarics se’ns riuen a la cara, ningú no ha fet ni dit res. O els papers d’Epstein, on més enllà de les festetes satàniques amb depravats poderosos, s’oblida que, en el cas de Mandelson, feia servir tota la xarxa d’epsteinistes per sabotejar qualsevol mesura que fes pagar impostos als rics en plena crisi del deute.
L’Europa actual és un naufragi moral. Assenyala qui se salta les regles quan ha estat incapaç d’aplicar-se-les a si mateixa. Europa, amb els seus discursets morals, arrabassa els cotxes als joves per canviar-los per patinets elèctrics –en nom de la sostenibilitat–. O boicoteja Putin mentre ajuda Erdogan (quan ambdós es disputen frec a frec el campionat mundial de dèspotes). O s’entesta que hi hagi europeus de primera –els espanyols– i de segona –els catalans, a qui sotmet a un apartheid lingüístic.
Per cert, aquesta Unió Europea, sense cap autoritat moral, amb un poder molt minvat i amb un creixent aïllament, no s’adona que Catalunya és un dels seus punts febles? Qualsevol estudiant xinès, rus o nord-americà de primer de relacions internacionals sap que la independència del nostre país és una manera de desestabilitzar aquesta construcció política, ara com ara, fracassada. Potser que nosaltres també en prenguem nota.
Nota: article publicat a l’edició nacional de El Punt el 23 de març



T'imagines una Catalunya independent sota el paraigües de Alemanya, com deia Deulofeu? Jo no puc pas..